(L346) Llibre de meravelles (1971)

Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971)

Aquest poeta valencià en llengua catalana potser és al meu entendre dels més importants i crec que el podríem comparar amb Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Salvador Espriu. Avui us porto el seu superventes Llibre de meravelles (1971). Aprofito així per commemorar el 25è aniversari de la seva mort.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va néixer a Burjassot, era periodista i gràcies a un jubilació prematura va poder dedicar-se plenament a la poesia. Les coses que ens passen, sense voler nosaltres, no sempre són dolentes encara que un principi ho puguin semblar.

La originalitat de la seva poesia i del seus temes: la mort, la quotidianitat, l’amor, l’erotisme no refinat sinó una mica groller i afermat a la terra, la fam, l’opressió política; fan que hagi agafat un lloc predominant i senyer entre aquells que estimem la poesia i la llengua catalana en totes les seves variants.

Estellés és un dels poetes més musicats en la llengua catalana, i és Ovidi Montllor (1942-1995) qui més l'ha recitat i cantat: seues són les adaptacions d'El vi, Prediccions i conformitats, Els amants, Una escala qualsevol, El ball, M'aclame a tu i el Coral romput sencer.

SELECCIÓ

Un entre tants.

Si l’amor rebentava les venes,

si l’amor, si la por, si les penes,

ja ni lliris, ni nards, ni assutzenes.

Un entre tants.

Si l’amor  era gràcil com l’ala.

si la vida era bona, era mala,

si el sospir, si el sonet, si la bala.

Un entre tants.

Un entre tants com es moren d’amor.

Un entre tants com foraden la nit.

Un entre tants com carreguen els morts.

Un entre tants.

Demà serà una cançó

Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.

Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.

...

Animal de records, lent i trist animal,

ara evoques i penses la carn fresca i suau

per on les teues mans o els teus besos anaven,

la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,

els cavallons de teules rovellades, entre unes teules.

Animal de records, lent i trist animal.

ELS AMANTS

La carn vol carn

(Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

TESTAMENT MURAL

...de la mellor que mai vestís camisa

                                             Jordi de Sant Jordi

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,

en aquella paret plena de cors i rúbriques,

en aquella paret de voluntats darreres,

mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;

en aquella paret de la fosca escaleta,

entre paraules tendres i paraules obscenes,

paraules que parlaven d'un amor invencible,

paraules que parlaven d'un record de carn viva,

paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,

i la pornografia delirant d'uns dibuixos,

en una convivència que m'agrada pensar.

En aquella paret suada dels amants,

amarada d'amors com un dur matalàs,

en aquella paret de friccions ardentes.

El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats

quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca

escaleta que evoque i que no diré on és,

encara que em torturen, encara que em degollen.

El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap

sobre els algeps suats de la paret aquella.

El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,

arrapats en la bruta paret de l'escaleta,

amb una voluntat de viure, de perviure,

amb una agonitzant cal·ligrafia dura,

entre coses obscenes i coses delicades,

exclamacions brutals d'un sexe poderós,

notacions ingènues de quadern escolar,

notes sobre la marxa dels esdeveniments,

aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.

El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,

aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

I com a regal últim ...

ASSUMIRÀS la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se’n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.