(L342) Club de lluita (1996)

Chuck Palahniuck, Club de lluita (1996)

Primera novel·la que us portem de Chuck Palahniuck (Pasco, Washington, 1962), un dels escriptors més destacats de l’anomenada generació X nord-americana. Aquest terme s’utilitza normalment per referir-se a les persones nascudes després del baby boom. No existeix un rang universal amb dates exactes, depèn del grau de desenvolupament tecnològic i social dels país, sols incloure als nascuts a principis dels anys 1960 fins als nascuts uns anys després de 1970. S’ha de tenir en compte que el baby boom americà va ser anterior a l’espanyol en quasi una dècada.

A la introducció Palahniuck ens explica que va escriure el llibre una tarda avorrida a la feina. Va escriure un conte titulat Fight Club que després converteix en llibre afegint-li anècdotes dels seus amics. Com les dels cambrers que es pixen a la sopa o fan porqueries amb el menjar. Fa una gira per tres ciutats, les vendes no cobreixen ni el que es bevia als minibars dels hotels. El 1997 guanya el Premi Llibreters del Nord-oest Pacífic i el Premi Literari d’Oregó. Després va venir la pel·lícula i la fama.

Argument: El narrador té una pistola a la boca que li ha posat el Tyler Durdem. Es trobem al capdamunt de l’edifici Parker-Morris. sota d’ells vàries finestres esclaten. L’edifici s’ensorrarà sencer en pocs minuts.

A Bob li han extirpat els testicles i a conseqüència del tractament li han sortit pits. Ens trobem en un grup de suport pel càncer al soterrani de l’església episcopal. El protagonista fa setmanes que no dorm, el metge li recomana que vagi a veure grups de malats terminals. No aconsegueix plorar en cap, solament en el del Bob. Gràcies a aquestes sessions pot dormir. Fins que un dia arriba la Marla Singer, una impostora que sap que ell també és un impostor.

Tyler Durden fa de projeccionista de pel·lícules. És un treball per a gent que li agrada treballar de nit. El narrador treballa en una companyia d’assegurances i viatja per tot el país: vols, hotels, menjars fastigosos. Es troba a Tyler un dia que va anar a una platja nudista. El Tyler també fa de cambrer de banquets. Així és com es van conèixer.

El narrador sense nom reflexiona sobre la mort: “Ah, la prova que un dia encara penses i t’arrossegues pel món i al següent ja ets adob fred, menjar per als cucs”. Quan s’abraça a la Marla li diu que ella no té càncer, ella tampoc creu que ell estigui moribund. Ell li proposa repartir-se els grups de suport per no trobar-s’hi.

A l’agent d’assegurances li retenen l’equipatge perquè l’afaitadora elèctrica vibra. Quan arriba a casa seva una detonació de gas li ha esmicolat l’apartament de la planta quinzena. Tot va sortir llençat pels aires. Truca al Tyler per allotjar-se amb ell.

Durant una presentació de feina el jove oficinista ens parla de la sang i dels punts que porta a la boca. Se’ls ha fet al Club de lluita. Els caps de setmana joves que no han conegut als seus pares lluiten per sentir-se vius. La primera baralla la van fer Tyler y el narrador. Del Club no se’n parla, existeixen unes normes. Fora del Club la gent fa les seves coses rutinàries. Els joves volen conèixer més coses personalment sobre l’autodestrucció. No hi ha res personal contra l’individu amb qui es lluita. Qui visitar per primera vegada el Club ha de lluitar.

Normes:

1.- Del Club de lluita no se’n parla.

2.- No es fan preguntes.

3.- No hi ha excuses.

4.- No es menteix

5.- S’ha de confiar sempre en Tyler.

Comentari: Evidentment els Club de lluita no existeixen, o no se’n parla. A les muntanyes de Bolívia la gent més pobra cada any es reuneix en poblets encimbellats als Andes per celebrar el festival de “Tinku”. Allà els campesinos s’estomaquen entre ells a base de bé. Borratxos i ensangonats, es colpegen amb els punys nus mentre canten. Els homes lluiten amb els homes. A vegades, les dones lluiten amb les dones. Lluiten com han lluitat durant segles.

L’èxit del Chuck Palahniuck consisteix en connectar amb uns lectors que també estan farts de la vida mediocre que porten, amb treballs mal pagats, encegats per un consumisme al que no poden arribar amb els escassos mil euros de sou i que a mes els allunya del proïsme. Els agradaria fer alguna cosa que els ajudes a sentir-se vius. Primer has de tocar fons per tornar a pujar. Solament desprès d’haver-ho perdut tot seràs lliure per fer el que sigui. Hi ha un desig de caos, de destruir alguna cosa bella. Posen com a exemple fregar-se el cul amb la Monna Lisa.

A continuació del Club de lluita creen el projecte Pandemònium per donar poder a la gent i que així deixi de ser deixalles. Per atreure l’atenció de Déu, del pare, s’ha de ser dolent, molt dolent. Què és pitjor, l’infern o el no-res? Només ens podem salvar si ens enxampen i ens castiguen. Com més avall caus, més amunt voles. Com més lluny te’n vas corrent, més desitja Déu que tornis. No n‘hi ha prou que estiguem tots numerats en els grans de sorra de la platja o en les estrelles del firmament.

La pel·lícula dirigida per David Fincher no va agradar en un primer moment, però després s’ha convertit en un film de culte.