(L338) En el cafè de la joventut perduda (2007)


Patrick Modiano, En el cafè de la joventut perduda (2007)

Segona novel·la que us portem del sorprenent Premi Nobel de Literatura 2014. Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) és un bon escriptor però la seva qualitat literària no arriba fins al premi Nobel. Que dir del 2015 concedit a la Svelatna Aleksièvich, qui solament tenia un llibre publicat a l’espanyol que va passar sense pena ni glòria, a més encara li manca obra. Crec que solament li van donat per motius polítics, per enutjar a Rússia. I per acabar que dir de l'esperpèntic a Bob Dylan el 2016. Un faltadet que ni tant sols sap comportar-se i anar a recollir-lo educadament.

Argument: Se’ns parlà dels curiosos personatges que es refugien al cafè Condé. Tota una sèrie de bohemis que van dels dinou als cinquanta anys. El primer narrador és un estudiant de l’Escola Superior de Mines. Sobre tots ells destaca una dona a qui anomenen Louki. El grup bevia bastant i ella els acompanya. Un dels habituals vol portar un dietari on vol anotar a tots els clients que arriben al Condé. Es diu Bowing però el coneixen com el Capità. El narrador recorda la Louki acompanyant al cec Adamov una tarda d’octubre de feia tres anys. Un fotògraf havia retratat els integrants del cafè i Bowing afegeix els noms sota les fotografies donant-li forma d’àlbum.

Un tal Caisley es fa passar per editor d’art i li demana a Bowing que li deixi l’àlbum perquè el vol fer publicar. Li torna amb el nom de la Iouki subratllat i no el tornen a veure mai més. La noia es diu Jacqueline Delangue i el paio que la vigila, Caisley, que ara fa de narrador. Treballa com a detectiu, li ha demanat una entrevista el Jean-Pierre Choureau, marit de la Jacqueline (alies Louki). Li demana que trobi a la seva dona, i com a única pista li dóna el nom de Guy de Ver, home versat en Ciències ocultes. Jacqueline havia assistit a vàries reunions. Demana ajuda a Bernolle, infiltrat i xivato de la policia a més d’antic amic de joventut. Aquest li dóna referències que la Jacqueline havia sigut fitxada com a menor vagabunda.

Ara la Jacqueline és la narradora, ens parla de quan tenia quinze anys i semblava tenir dinou. Recorda quan la van portar a la comissaria, l’ interrogatori sobre la seva vida que li va fer l’amable policia. La ve a recollir la seva mare. Ens explica les seves correries nocturnes. Ja fa uns anys que la mare ha mort. En una farmàcia troba una noia que es deia Jeannette Gaul i es fan amigues. Amb ella prova “la neu”. Freqüenta una llibreria que té novel·les de ciència ficció. En una de les reunions en casa de Guy de Vere, el Roland coneix a la Jacqueline. Roland ens explica que passegen pel Sena. Ella li explica que és casada com si hagués explicat un crim. Comencen a sortir junts...

Comentari: Es una novel·la que no deixa de tenir una certa bellesa narrativa. Els personatges en alguns casos estan molt poc treballats. La varietat de narradors i punts de vista diferents enriqueix l’obra. El temps narratiu es barreja, present amb diversos passats. L’autor busca recrear un ambient, el del París dels anys 60, l’aconsegueix, i a més amb un final del tot inesperat.

El millor de la història és la seva ambientació en un Paris de nebulosa màgica, somiadora i sempre nostàlgica. Un Paris bonic que imaginem en blanc i negre com les fotografies de Robert Doisneau. Un Paris romàntic, literari i bohemi, dibuixat entre boires i clarobscurs. Si tanques els ulls pots tenir la sensació de caminar pels seus carrers. Als seus cafès et trobes amb personatges solitaris, complexos i contradictoris. Un mica misteriosos que semblen fantasmes del passat. Arrosseguen un munt de somnis incomplets. Caminen perduts, entre ombres, com difuminats; buscant la seva raó per viure i el seu lloc en el món.

Comentarios

Entradas populares de este blog

(L56) Las afinidades electivas (1809)

(L111) El mundo de ayer. Memorias de un europeo (1942)

Manuel Vilas, El autor y su obra: La literatura y la vida (2019)