(L28) Mirall trencat (1974)

Mercè Rodoreda, Mirall trencat (1974).

Aprofitem l’aniversari en que es commemora aquest 2008 els cent anys del seu naixement per comentar una altra novel·la de la Mercè Rodoreda (1908-1983). En aquest cas Mirall trencat (1974) (veure el comentari L3 del 18/11/2007 sobre La plaça del Diamant). S’ha acusat a la novel·la per part de la crítica i de molts lectors de ser nyonya, decimonònica, com una mena de fulletó. En la seva descàrrega he d’enumerar vàries observacions sobre la seva escriptura que ens permetran comprendre-la millor: No desenvolupa els temes, els suggereix, la importància dels records, són com a pinzellades que ens mostren una part de la realitat. La història transcorreix en un món interior, intimista, la veu del narrador va canviant constantment (a l’estil de La Senyora Dalloway de Virginia Woolf), la vida que duen els personatges són com a vides trencades, no acostumen a mostrar els sentiments (no sabem si és perquè en aquella època no s’acostumava a parlar i expressar els sentiments en públic, o per la suposada fredor de l’autora cap a la seva família).

Cal destacar la riquesa del vocabulari, el llenguatge té un estil poètic i pretén crear una atmosfera i una sensació de desassossec. Els objectes apareixen com a testimonis del records agradables del passat. Els personatges masculins tenen tanta importància com els femenins cosa que no passa en altres novel·les de la autora. També apareixen tècniques narratives provinents del cinema, com el travelling que la rata i l’Armanda fan per tota la casa.

La estructura de la novel·la té tres parts: la presentació dels personatges, la descripció del món interior i la part fantàstica on surten veus i esperits mostrant una evolució cap a la decadència dels personatges. A la introducció de la obra la Mercè Rodoreda ens parla de la seva creació donant-nos dues pistes: “tothom s’enamorà de qui no s’ha d’enamorar” i “massa diners espatllen les persones”, “Tota novel·la és convencional. La gràcia consisteix a fer que no ho sembli”.

La Mercè Rodoreda té altres obres que mereixen ser llegides: Aloma (1937), reescrita totalment al 1969 i La mort i la primavera (novel·la pòstuma 1986).

En el teatre Borràs de Barcelona s'esta representant l'obra Un dia, mirall trencat dirigida pel Ricard Salvat (antic professor meu d'Història del Teatre i Història de les idees estètiques a la UB) L'obra està basada en la novel.la de la Mercè Rodoreda i restarà en cartell fins al 19 d'octubre.